Comparteix a:
És evident i conegut que la tasca del dissenyador és una activitat eminentment creativa. Així no obstant, és important trencar amb la imatge obsoleta però en algunes empreses encara vigent, del professional de disseny com a artista.
El professional de disseny treballa en un entorn comercial/empresarial i per tant té restriccions i condicionaments derivats d’aquesta situació. Els productes o serveis que dissenyen tenen habitualment un públic objectiu definit amb anterioritat i per tant han de complir els objectius marcats.
En el procés de treball el professional de disseny s’haurà de preguntar coses com: és viable la producció d’aquest nou projecte? Què aporta el meu disseny respecte la competència? És adequat per al grup de persones que en farà ús? És massa car de produir? Aporto algun avantatge respecte els productes que ja existien al mercat? És coherent amb els objectius de l’empresa? Afectarà l’emmagatzematge i la distribució?...
La figura del dissenyador a l’empresa facilita tot sovint la incorporació de mètodes de treball diferents i l’inici de processos d’innovació. Segons Jordi Montaña, el dissenyador juga un paper important com a intermediari entre diferents persones dins l’organització en les empreses innovadores (1).
Aquest mateix autor destaca quatre aspectes positius de la presència de professionals de disseny en una organització derivats de les característiques pròpies de la professió:
- Bon coordinador d’especialistes degut a la seva formació pluridisciplinar.
- Bona capacitat creativa que pot transmetre a la resta de l’organització.
- És un detallista, ha d’atendre als petits detalls i alhora als grans aspectes (aspectes generals), fet que afecta la qualitat total i la millora contínua.
- Té un mètode de treball que ajuda el procés d’innovació de l’organització.
La relació del disseny amb altres àrees de l’empresa
Perquè la política de disseny i les decisions preses en temes de disseny siguin efectives cal que, en primer lloc, siguin recolzades des de direcció i en segon lloc, siguin compartides per la resta de l’organització.
El disseny pot ser part estructural de l’empresa (com a departament propi o formant part d’un departament), o pot ser subcontractat a un proveïdor extern (professional free-lance o empreses de serveis de disseny).
Tant en un cas com en l’altre és important que la incorporació del professional de disseny en el procés de treball sigui des de les fases inicials. A l’actualitat en que la majoria d’empreses treballen en projectes liderats per equips pluridisciplinars, no hi ha lloc per al concepte de dissenyador com a aquella figura que només s’encarrega de l’estètica del producte.
Font:
(1) Montaña, J. Diseño: rentabilidad social y rentabilidad económica. Ministerio de Ciencia y Tecnología, Fundació BCD. 2001.
