El disseny ha passat de ser entès com una funció estètica a formar part integral del procés conceptual i productiu de moltes empreses. Per identificar la seva importància, hem de considerar aquesta activitat en un context empresarial, és a dir, en un entorn en què conflueixen una sèrie d'aspectes (productius, tècnics, de mercat i cost, etc.) que incideixen de forma directa en la millora de l'empresa. El disseny aporta funcions diferenciadores, optimitza el cost i una correcta interpretació formal i estètica del producte en el seu entorn social i el seu context de treball, són aspectes que s'han de tenir en compte per aconseguir un producte més eficient i adaptat a les necessitats del consumidor. Bona part de l'èxit de mercat de l'empresa, en un futur immediat, dependrà de la manera correcta i sistemàtica en què les organitzacions considerin el disseny com una activitat integrada en el procés global d'innovació. Per això des de l'òptica i perspectiva de les pimes el disseny hauria de ser entès com:

  1. Procés. Anàlisi de problemes, variables, hipòtesi, tècnica (atès que s'assisteix d'una sèrie de mètodes i variables tècniques per desenvolupar la seva activitat) i creativament (a l'aportar solucions satisfactòries a requeriments en tot moment restrictius). Si no s'aprecia aquest aspecte, difícilment es pot comprendre perquè el disseny pot determinar de forma global totes les característiques del producte, ja sigui industrial o d'un sistema de suports gràfics. Definim etapes prèvies i ineludibles a la producció, en les que conflueixen gran part de l'experiència i capacitat estratègica i tècnica de l'empresa: concepció dels objectius, dels projectes referents als productes, obtenció i processament de la informació necessària per orientar i fer factible el projecte, mobilització de recursos tècnics, humans i financers, concepció i desenvolupament del projecte abans de passar a la producció. Definim un procés en què es prefigura i anticipa la representació del producte desitjat, concretant i integrant característiques formals, visuals, tècniques, funcionals, que exigeixen un rigor per tant assessorament d'especialistes i des d'aquesta perspectiva l'empresa ha de considerar al disseny com a accés a una capitalització, a una inversió en intangibles.
  2. Tecnologia, com a conjunt de coneixements propis de la disciplina del disseny, on concorren una sèrie d'habilitats intel·lectuals i instrumentals que permeten al dissenyador convertir problemes i necessitats (idees i conceptes) en solucions formals de qualsevol tipus (objectes concrets). Les habilitats intel·lectuals són conseqüència de la capacitat de combinar l'anàlisi i la creació, detectar i estudiar els elements constitutius d'un problema, tot això amb la capacitat de donar respostes formals concretes. Les capacitats instrumentals consisteixen en el domini de tècniques que permeten visualitzar, representar els productes de forma unitària i distingint cada un dels elements que la constitueixen. Per tant podem veure i controlar el producte de forma tangible, avaluar els seus factors rellevants i prendre decisions al respecte.
  3. Disciplina, en permetre observar clarament com les accions del mateix són desenvolupades per especialistes segons les àrees en qüestió: dissenyadors tècnics o d'enginyeria de producte; dissenyadors industrials; dissenyadors gràfics; arquitectes i interioristes.
  4. Servei, en aplicar els seus coneixements i capacitats a problemes específics en diversos entorns, per la qual cosa és capaç de descendir al problema particular de cada empresa, situació o client. És a dir, el disseny es concep com una solució a la mida, sent molt ampli l'espectre de demanda i situacions a afrontar.